L’aigua és vida, però només si és neta i segura.
Quan pensem en l’aigua, automàticament la relacionem amb vida, salut i benestar. Però, és sempre així? La resposta és no. L’aigua també pot convertir-se en un vehicle de transmissió d’infeccions, algunes molt greus i amb conseqüències devastadores.
Aquestes malalties, conegudes com a malalties d’origen hídric, han provocat i encara provoquen nombroses morts arreu del món. Segons la classificació de Mara i Feachem (1999), es poden dividir en quatre grups segons la seva via de transmissió ambiental:
Transmissió fecal-oral:
Inclou el còlera, la gastroenteritis, el tifus i la poliomielitis, així com altres malalties com l’hepatitis vírica o determinats trastorns renals i gàstrics.
Transmissió per bany o higiene:
Com les infeccions per pseudomones a l’oïda o el tracoma, responsable d’un 3% dels casos de ceguesa mundial.
Patògens aquàtics:
Com la Legionel.losi o l’esquistosomiasi, causades per organismes que viuen directament a l’aigua o en hostes aquàtics.
Transmissió per vectors aquàtics:
Malalties com la malària, la febre groga o el dengue, transmeses per mosquits que es reprodueixen en aigües estancades.
És cert que moltes d’aquestes malalties es concentren en zones pobres on l’accés a l’aigua potable és limitat. Però això no vol dir que en altres regions puguem relaxar-nos. La qualitat de l’aigua és un bé essencial que cal protegir i millorar arreu.
La clau està en la prevenció: tractament adequat de les aigües residuals, protecció de les fonts naturals, manteniment correcte de les xarxes de distribució i una vigilància sanitària constant. D’aquesta manera, no només evitem malalties lleus com una gastroenteritis, sinó també problemes molt més greus que poden posar en risc la vida.
